«Les bases socials de la ruptura»
Crònica de Jordi Jiménez
Vilassar de Mar, 23/03/2019
El passat 23 de març va tenir lloc la segona Jornada Nació XXI, un espai per reflexionar sobre política i societat en el marc dels Països Catalans i de forma transversal entre persones d’entitats i partits polítics compromeses en la construcció nacional. Enguany, les jornades es van celebrar a la vila maresmenca de Vilassar de Mar, amb un notable èxit de públic.
Si les primera edició de les jornades, el 2018, va estar dedicada a parlar sobre canvi i mobilització política, l’edició d’enguany es va desenvolupar sota el títol Les bases socials de la ruptura, una qüestió de plena actualitat.
David Poudevida, president de l’Associació Catalana de Professionals i Miquel Strubell, president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, van ser els encarregats d’inaugurar la jornada. Ambdós varen remarcar la necessitat de mantenir els fruits de les primeres jornades celebrades a mitjans dels anys 80, i més en temps convulsos com els que estem vivint, amb un judici en marxa i manifestacions massives que havien fet trontollar la celebració d’aquest esdeveniment.
El primer diàleg, “Quina ruptura?” va comptar amb el periodista i editor Eduard Voltas i el politòleg i jurista Albert Noguera i va ser moderat pel també periodista David Gonzàlez, director adjunt d’Elnacional.cat. Els ponents van discrepar sobre l’existència de tal ruptura el passat octubre de 2017. Per Voltas, aquesta ruptura mai es va produir “en tot cas, era un discurs de transició, de llei a llei, no es va preparar a la població per escenaris de conflicte.”. En canvi, segons Noguera, si que es va donar un intent de ruptura, “no com a acte-succés, sinó com a revolució revestida de legitimitat” tot i que aquest intent va fracassar “i ara ens trobem en un període d’interregne, amb la coexistència de dos sistemes amb diferent poder efectiu: el català i l’espanyol”.
Després de constatar el període d’incertesa que estem vivint, el debat va prendre un to gramscià amb el que es va discutir la necessitat d’aconseguir l’hegemonia cultural, tot i que els ambdós van remarcar que no era suficient. Voltas va argumentar que aquesta hegemonia s’havia d’assolir a tota la nació, mentre que Noguera insistia en què és important mesurar bé les forces per no equivocar-se a l’hora de fer la ruptura definitiva.
El diàleg va cloure amb una apel·lació del moderador a propostes més concretes. Voltas va expressar el seu parer “La independència, perquè sigui efectiva, només podrà ser fruit d’un referèndum reconegut”, argumentant que l’única manera de fer-ho és sotmetre a l’Estat espanyol a un estrés insuportable, superior al del passat octubre. Per la seva banda, Noguera, després de constatar el fracàs de l’eixamplament de la base, recomana accelerar el procés, l’única via per sortir de l’atzucac en què ens trobem. Gonzàlez, com a colofó, va afegir que “si tot això ha servit per perdre la innocència, ja és alguna cosa per seguir avançant.”
Una breu pausa va precedir el segon diàleg, aquest cop dedicat a les bases socials. Sota el títol “De què parlem quan parlem de bases socials”, aquest diàleg va aplegar als politòlegs Carol Galais i Albert Padró-Solanet, moderats pel també politòleg Iván Serrano. En aquesta taula rodona, de tall molt acadèmic, les dades hi van tenir un paper preponderant.
En la seva intervenció, Galais va remarcar que les bases socials tenen un paper fonamental en un procés com el català. En els tres escenaris cap a la independència que va dibuixar —plebiscitari, remedial i disputa violenta— el factor de comptar amb un 50% de la base social del país és fonamental per completar el procés des del punt de vista de la comunitat internacional. Segons Galais, les bases socials catalanes “són unes bases de conversos”, ja que d’uns 200.000 independentistes anys ençà, avui comptem amb gairebé 2.000.000, un 50% del vot vàlid. No obstant, es tracta d’una bases social molt diversa, que oscil·la en funció de les agressions de l’estat central, com a Escòcia o el Quebec. La politòloga va explicar que el nucli dur i fix d’aquesta base social està formada per un 15% de la població, a la que se sumen, segons diferents criteris, diverses capes del 5%. No obstant, lluny de pronosticar uns auguris prometedors, Galais té clar que estem en un moment de deflació on “no té sentit eixamplar la base, ja que tampoc és veritat que els joves siguin més independentistes que la població de més edat.”
Agafant el fil de Galais, Albert Padró es va qüestionar amb estudis empírics si, efectivament, era possible eixamplar o no la base social. Tot i que les dades no són gaire esperançadores pel futur, el politòleg va insistir que la base social ja s’ha eixamplat moltíssim fins als nostres dies. Especialment va remarcar el fet que, en les passades eleccions del 21-D, el vot independentista “va augmentar sobretot en llocs on era menys fort el 2015”. Padró també ha fet una lectura més positiva de la repressió, que, tot i admetre la seva capacitat de desmobilització, també ha demostrat atreure a electorat que abans no s’havia decantat per opcions independentistes.
Després de remarcar l’anomalia de l’alta mobilització política a Catalunya —en un context global de descrèdit de la política— els dos politòlegs han debatut sobre la influència de les xarxes socials i l’auge dels perfils importants que ens fan de prescriptors d’opinió. El moderador, Iván Serrano, ha tancat el diàleg citant al català universal “Com Llull, hem de tenir memòria, enteniment i voluntat” per afrontar la situació política en què estem immersos.
Finalment, el tercer diàleg portava el títol “La unitat política: electoral o estratègica?” i va estar moderat per al directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Marta Rovira Martínez. Els seus protagonistes, els polítics Aurora Madaula (JxCat), Eduard López (ERC) i José Téllez (Guanyem Badalona), van dur el debat al nivell de l’estratègia de partits.
Madaula es va mostrar tothora partidària d’una unitat no només estratègica, sinó també electoral. Tot i admetre que “hi ha més tàctiques electoralistes de regat curt que estratègies d’àmplia mirada”, va voler remarcar que cal tenir clar qui és l’adversari del moviment independentista: l’Estat espanyol, de qui cal que ens alliberem units. Contra les “estratègies d’eixamplar la base”, Madaula va remarcar acció, “i per fer acció cal unitat” va afegir.
Eduard López, al seu torn, considera que la unitat estratègica —no pas l’electoral— és la que necessita l’independentisme per assolir la República. Sota el seu parer, i sense desmerèixer passades coalicions con Junts pel Sí, “creixem més separats que junts”, fet que va exemplificar amb diferents casos d’abast nacional i local.
Per últim, José Téllez, tot i admetre que ell no podia representar a ningú, ja que la seva experiència sempre ha transcorregut al món local badaloní, va expressar la seva defensa a la unitat estratègica. No obstant, Téllez va posicionar-se “contra els partits “màquines electorals”, que obliden les estratègies a llarg termini per unes de més immediates. Tot i així, no renega d’altres tipus d’unitats ja que “només amb unitat estratègica es poden plantejar unitats electorals”, que veuria amb bons ulls en escenaris com l’europeu, reivindicant una mena de “sentit d’estat” que els tres ponents compartien, tot i les seves diferències.